La maduresa del dibuix


Galeria Sicart:
INAUGURACIÓ/INAUGURACIÓN/OPENING: 17.12.2016, 12 h
EXPOSICIÓ/EXPOSICIÓN/EXHIBITION: 17.12.2016 – 04.02.2017

L’exposició La maduresa del dibuix vol ser un petit homenatge als artistes que, des de fa dècades, tenen en la perseverança de la feina al taller, el seu dia a dia. Aliens als canvis del mercat, a les presses, a la intermitència de les exposicions, a la lleugeresa de les modes o les crisis econòmiques. Un homenatge, per tant, a la persistència i al compromís amb la creació.

L’elecció del dibuix com a fil conductor ve donada pel fet que, des de fa temps, el dibuix no només s’entén com a treball preparatori sinó com a obra final per a la majoria dels artistes, i així ho entenen els participants en aquesta exposició, sigui sobre paper, tela o esgrafiat a la paret; utilitzin llapis, bolígrafs o carbonets; tintes, olis o aquarel·les, fotocòpies, alumini o acer inoxidable.

Aquests últims anys hi ha hagut una gran eclosió d’aquesta tècnica en el mercat fonamentada bàsicament per la crisi econòmica i tenint com a protagonistes majoritaris els artistes més joves. A La maduresa del dibuix es poden constatar les influències dels artistes nascuts a les dècades dels 30, 40 i 50 del segle passat sobre aquestes noves generacions.

Aquesta exposició no hauria estat possible sense la col·laboració de les galeries Joan Prats i A34, i de tots els artistes participants.

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, Barcelona, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1954)
Joaquim Chancho (Riudoms, Tarragona, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, Barcelona, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, Tarragona,1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1945)

Parc Natural


Galeria Trama: 27.09.2016 — 15.11.2016

Per bé que, per Georges Perec, el camp és l’espai d’esbarjo que envolta la segona residència d’alguns dels seus semblants i, en aquell sentit, “el lloc on es menja pa casolà, es respira millor i de vegades es veuen animals que no es veuen normalment a  les  ciutats  “, al camp, també segons Perec,” hi ha més lloc que a la ciutat “. Ara bé, malgrat les seves qualitats  res és suficient com per considerar que és un espai. Perquè en realitat -diu Perec- el camp no existeix, és una il·lusió.

Sobre la il·lusió de ser o insinuar, són molts els artistes que segueixen treballant. Es tracta de l’art de donar a entendre que el que veiem no sempre és el que sembla sinó també -i sobretot- el que volem veure. De manera que el que veiem, a més de ser el percebut, és el que hi ha  darrere de l’obra d’un artista. És a dir, allà on després de l’instant de veure i prendre’s el temps de comprendre es conclou, en un moment, que el vist és la plataforma des de la qual l’artista ens abandona en braços de la imaginació, els nostres propis braços, una idea, una emoció.

Els artistes d’aquesta exposició saben molt d’imaginació, però també de realitat, del camp, d’un paisatge, d’una il·lusió. I és precisament per la il·lusió del paisatge a què es refereixen, al qual al·ludeixen, on s’emmirallen o del que parteixen pel que han estat seleccionats per dotar de vida el nostre particular Parc Natural:

  • José Ramón Ais (Bilbo,1971)
  • Rosa Amorós (Barcelona,1947)
  • José Díaz (Madrid,1981)
  • Jerónimo Hagerman (Ciudad de México,1967)
  • Jan Monclús (Lleida,1987)

José Ramón Ais (Bilbao,1971)
Format en Belles Arts, doctor en escultura i dissenyador de jardins, l’obra fotogràfica de José Ramon Ais vindria a ser com un viatge al més profund del que és natural sense moure’s del jardí de casa. I és que les seves són unes obres que, per bé que es realitzen en entorns domèstics semblen realitzades en llocs remots, mitològics, irreals o mítics. Al·ludint a través de les seves fotografies a diverses tipologies dins de la història de la jardineria -el hortos conclusus, el jardí  zen, etc- o als diversos simbolismes de les flors evocant una experiència sensorial, un jardí, Ais  ens proposa apropar la mirada front a allò que amb prou feines veiem. Mostrant artificiosos paisatges vegetals que deixen veure la construcció artificial de la qual resulten, les obres d’Ais són com una mena de composició visual vinculada tant a la pintura com als orígens de la fotografia, l’ikebana, els calendaris de paisatges Kitsch o les pròpies tecnologies de la imatge, inclosos els efectes especials del cinema. Per mitjà del croma key, el fons blau del cel es converteix en el decorat per a un escenari poblat per tot tipus de plantes: ruderals, adventícies, invasores, productives, silvestres … cadascuna actuant segons la seva naturalitat, però sotmeses, com en el disseny d’un jardiner, a la lògica de la ficció que estant representant, més que al rigor científic de les lleis botàniques.

Rosa Amorós (Barcelona,1945)
La manera de connectar amb allò tel·lúric, ancestral, primitiu i els interrogants que, al voltant dels mites de la creació, la religiositat, l’ésser i la seva relació amb l’altre, acompanyen l’home des dels seus orígens, és el que ha fet que Rosa Amorós estigui present en aquesta mostra a través, precisament, d’algunes de les obres amb les quals ha dut a terme una poètica més personal: el fang cuit. Un material ancestral, sorgit de les entranyes de la terra, capaç d’evocar des del més enllà la relació de l’home amb la naturalesa i exemple de que, al si de la seva obra, Amorós dedica una atenció especial a la naturalesa i a l’essència de l’home com a motius per parlar de la força de la vida, la passió, el dolor, el plaer, l’enigma i totes aquelles emocions que provoquen la contemplació del medi natural.

José Díaz (Madrid,1981)
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, José Díaz desenvolupa la seva activitat artística per mitjà de la pintura. Una pintura que, entesa com un procés d’investigació i una forma de fer, es troba especialment lligada als processos afectius produïts entre l’ésser humà i el seu ambient. Tot transportant aquests processos d’investigació a un entorn pràctic i visible, en una transmissió d’informació on hi ha una deformació i una construcció, el procés d’investigació de Díaz es centra en el reconeixement de les formes i la consideració de la superfície pictòrica com una superfície de dades. Una superfície que, com la que treballa Díaz, condensa les dades que percep i sent tot passejant per la ciutat, de nit, atenent els sons i entenent que la seva és una tasca que, com a pintor, rau en la seva capacitat per traslladar sobre el llenç allò que seria un paisatge urbà i sonor.

Jerónimo Hagerman (Ciudad de México,1967).
A Jerónimo Hagerman, la seva afició per les plantes, li ve d’analitzar la relació que hi ha entre el subjecte i l’exterior i, per tant, dels vincles emocionals entre l’individu i la natura. Debatent-se entre la ubicació d’allò que és humà davant la naturalesa  i/o de l’humà com a part de la natura,  la seva obra s’inicia tot documentant la curta distància que, de vegades, hi ha entre allò artificial i allò natural. Una deriva que, en deu anys de trajectòria, el porta a enfocar el seu treball entorn  als vincles de l’home amb la vegetació, investigant les diferents variables en relació amb el territori exterior, el paisatge i, específicament, el jardí com a plataforma domèstica de la natura.

Jan Monclús (Lleida,1987)
Al voltant de l’interès de Monclús per buscar noves formes d’abordar la pintura figurativa i la seva fascinació per conceptes com l’error, l’atzar o el fracàs es forja l’obra d’un artista obsessionat a aprofitar la potencialitat dels errors en relació al procés creatiu. En base a aquesta consideració la seva és una obra que, tot mantenint un cert deute amb l’obra de Gerhard Richter, Willem Sasnal, Luc Tuymans o Rafal Bujnowski, es fonamenta en la recerca  de l’essencial, el rebuig a l’ornamental i el desig de plasmar a través dels pinzells no tant el món com la seva idea.

Rosa Amorós. Dins el marc de l’exposició de Mar Arza, Resquicio.

Rocio Santa Cruz ART: Fins al 23.09.2016

Rosa Amorós. Despojos i dèries

Fundació Suñol: 22.09.2015 – 23.01.2016

Aquesta exposició presenta una mirada retrospectiva a l’obra de Rosa Amorós (Barcelona, 1945), una artista amb una estreta relació amb la col·lecció de la fundació des dels seus inicis. Al llarg de la seva trajectòria, Amorós s’ha interessat pels interrogants que acompanyen l’home des dels seus orígens, com ara els mites de la creació, la religiositat, l’ésser i la seva relació amb l’alteritat, i en general per la condició humana i la manera en què les persones de diverses cultures i èpoques busquen respostes. En aquest sentit, ha desenvolupat una poètica molt personal utilitzant un material inusual i poc valorat en la pràctica artística contemporània: el fang cuit. Pel que fa a l’obra en dues dimensions, destaca l’obra sobre paper feta amb tinta i guaix, i també presenta una selecció de teles.
Rosa Amorós pren la natura i la naturalesa humana com a motius de la seva obra, que no pretén significar res més que la força de la vida, la passió, el dolor, el plaer, l’enigma i totes les emocions que li provoquen la contemplació del medi natural, que després es transforma en idea i aquesta dona pas a la forma, no ordenada ni composada, sinó suggerida.

Res no s’atura. Col·leccions Josep Suñol i Centre d’Art La Panera

Fundació Suñol: 12.02. – 10.05.2014
Centre d’Art la Panera: 25.10.2014 – 18.01.2015

Aquesta exposició proposa establir un diàleg entre la col·lecció de la Fundació Suñol i la col·lecció reunida per l’Ajuntament de Lleida al llarg de les vuit edicions de la Biennal d’Art Leandre Cristòfol. Josep Suñol va començar a configurar la seva col·lecció particular als anys setanta amb obres que daten entre 1915 i 2008. Per la seva banda, el Centre d’Art la Panera ha reunit obres que van des del 1991, la peça més antiga de la col·lecció, fins al 2012, amb les obres adquirides amb motiu de l’edició de la biennal del 2013.
La selecció d’obres d’ambdues col·leccions reunides per al projecte posen de manifest que, tot i que hi ha un salt generacional, existeix una certa continuïtat de criteris i de plantejaments formals que ens ajudaran a resseguir alguns dels trets fonamentals que han caracteritzat l’art dels darrers anys al nostre país.
Així mateix, el projecte vol buscar els punts de confluència entre una entitat privada com és la Fundació Suñol de Barcelona, que ha reunit la seva col·lecció al llarg de més de quatre dècades, i un centre d’art públic com la Panera, depenent de l’Ajuntament de Lleida, que començà a funcionar l’any 2003.
La mateixa exposició es podrà veure al Centre d’Art la Panera des de finals d’octubre fins al gener de 2015, tot seguint amb aquest marc de diàleg i col·laboració entre ambdues col·leccions i ambdues institucions.
Artistes de la Col·lecció Centre d’art la Panera:
Francesc Abad, Ana Laura Aláez, Lara Almarcegui, Basurama, Daniel Canogar, Patrícia Dauder, Álex Francés, Abigail Lazkoz, Juan López, Julia Montilla, Juan Luis Moraza, Felicidad Moreno, Marina Núñez, Alberto Peral, MP & MP Rosado, Eulàlia Valldosera.
Artistes de la Col·lecció Josep Suñol:
Sergi Aguilar, Frederic Amat, Rosa Amorós, Tonet Amorós, Carmen Calvo, Bill Culbert, Alberto García Alix, Luis Gordillo, Joan Hernández Pijuan, Peter Hone, Luis Lugán, Miquel Navarro, Juan Uslé, Darío Villalba, Zush.

Relat de Belles Coses Falses

Lo Pati: 08.06 – 01.09.2013

La idea de paisaje experimenta una revolución copernicana con el ensayo de Oscar Wilde The Decay of Lying –La decadencia de la mentira-, publicado en 1891. Este contiene una frase muy conocida, “la vida imita el arte más que el arte imita a la vida”, que según Alain Roger, uno de los pensadores contemporáneo clave en la materia, representa un momento fundacional para una interpretación del paisaje como construcción cultural.
El paisaje no existe en sí mismo. A pesar de que en el lenguaje cuotidiano ha enraizado la confusión entre paisaje y naturaleza, y que el paisaje se percibe como hecho establecido e inmutable, es una idea cambiante, una invención de signo cultural modelada lenta e imperceptiblemente por esta energía que Wilde identifica en el texto citado: la representación artística.
Nos gustan determinados paisajes porque primero nuestra experiencia visual ha sido formada por el arte (o más exactamente, por la digestión que de las imágenes artísticas hace la sociedad de consumo). Así permanentemente estamos aprendiendo a ver lo que algún día serán nuevos paisajes. Este era el fundamento de la propuesta expositiva. Relat de Belles Coses Falses es un recorrido estructurado en capítulos temáticos que muestran obra y expresiones culturales actuales como puntos de partida para imaginar territorios, contemplar vistas, descubrir espacios, conocer la vida que contienen. Para hacer que nuevos contextos accedan a la dignidad paisajística. En suma, para construir paisaje.
Artistas participantes:
Carlos Aires, Rosa Amorós, Arquitecturia, Miquel Barceló, Xavier Basiana i Jaume Orpinell, Basurama, Josep Berga i Boix, Francesc Català-Roca, Patrícia Dauder, Joan Fontcuberta, Francesc Guasch Homs, Albert Gusi, Pere Gussinyé, Juan Antonio Hernández-Díez, Jaume Mercadé, Joaquim Mir, Fina Miralles, Mariona Moncunill i Rasmus Nilausen, Soriano Montagut, Julia Montilla, Palle Nielsen, Perejaume, Frederic Perers, Enrique Radigales, Job Ramos, Jorge Ribalta, Xavier Ribas, Francesc Ruiz, Txema Salvans, Alberto Schommer, Joaquim Vayreda.